Recorregut per la Catalunya interior i les terres de la Franja de Ponent que descobreix el passat islàmic de cinc comarques: la Noguera, el Segrià, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i el Baix Cinca. L'eix format pels rius Segre-Cinca-Ebre estructura aquest territori mitjançant un binomi molt present: la ciutat i l'horta urbana. Cadascun d'aquests rius presenta en el seu curs mig i baix una o més ciutats que asseguren el control d'uns territoris amb un alt rendiment econòmic. Així, el Segre compta amb els nuclis de Balaguer (Balagí) i Lleida (Lârica), mentre que al Cinca, també conegut com el Riu de les Oliveres (Nahr az-zaitún), trobem nuclis com Montsó (Munt Shún) i Fraga (Ifraga). L'Ebre compta, a la zona que ens ocupa, amb una important fortificació que progressivament es convertirà en una ciutat com és Mequinensa (Miknása) i una gran ciutat com Tortosa (Tartusha), que controla alhora el tram final del curs fluvial i l'àrea costanera. Els dos eixos temàtics que configuren aquest itinerari són: la vida a les ciutats islàmiques de la frontera (s. X-XII), incloent-hi la base agrícola que es trobava en l'arrel de la seva existència, i l'evolució de les comunitats musulmanes que vivien sota el domini cristià (mudèjars i moriscos) fins a la seva expulsió a inicis del s. XVII. En aquest territori, es materialitza l'esplendor cultural i artística de la societat andalusina de frontera. Aquí trobarem des dels vestigis dels esplendorosos palaus taifes fins a les acurades manufactures dels artesans locals, sense menystenir l'evolucionat urbanisme o la senzilla comoditat d'uns habitatges invariablement organitzats al voltant d'un pati central, al mig del qual sempre trobem un pou. Balaguer S'hi accedeix des de Lleida prenent la C-13 en direcció NE cap a la Seu d'Urgell. Museu de la Noguera. És l'únic museu de Catalunya especialitzat en el període de l'Islam andalusí. Hi ha l'exposició permanent Hisn Balagí-Balaguer. De la medina a la ciutat fa un repàs des dels orígens d'aquest nucli urbà fins a esdevenir la capital del comtat d'Urgell. Nucli històric. De l'època medieval, conserva el mercadal, porticat, i alguns carrers i places també porticades a l'interior de la muralla comtal. Pla d'Almatà (714-739). Recinte emmurallat que és el jaciment andalusí més interessant de Catalunya. Fou construït per servir d'allotjament i pont de suport per als exèrcits musulmans que, a través de la vall del Segre, emprengueren la conquesta del S de França a inicis del s. VIII. Són visibles 24 torres de defensa i bona part dels llenços de mur. Les excavacions realitzades mostren l'interior d'aquest recinte, on destaca la gran superfície d'alguns habitatges excavats (entre 200 i 300 m2), un sector dedicat a la producció de ceràmica i una necròpolis. Castell de Formós (897-898). Aquest castell fou construït per controlar el territori circumdant. Exercí aquesta funció fins que, a mitjan s. XI, el seu interior fou profundament remodelat per instal·lar-hi el palau del sobirà taifa de Lleida. Després de la conquesta feudal, del 1095 al 1101, esdevingué residència dels comtes d'Urgell, els quals el condicionaren com a seu del palau principal. Ferran d'Antequera ordenà la supressió d'aquesta casa comtal i la demolició d'aquest palau l'any 1413. Les estructures corresponents al palau d'època taifa han estat parcialment tretes a la llum per les excavacions. Lleida La Suda. Entre els anys 800-809, Lluís el Piadós féu una incursió i destruí la ciutat, que fou reconstruïda i fortificada el 883-884. Aleshores, es bastí l'alcàsser de la Suda, a la Roca Sobirana i la mesquita. És un dels pocs castells d'origen islàmic que s'han conservat, tot i que fou transformat posteriorment pels cristians. La Seu Vella. La mesquita erigida en la mateixa època que l'alcàsser de la Suda esdevindria més tard, sota la dominació cristiana, Santa Maria l'Antiga dels claustres de la seu vella, on destaca la Porta de l'Anunciata. Seròs S'hi accedeix per la sortida 4 de l'AP-2. Monestir de Vinganya. Seròs estigué poblada per moriscs i fou reconquerida l'any 1149. L'any 1201 es fundà aquest antic monestir trinitari, situat a la riba esquerra del Segre, prop de la confluència amb el Cinca. Fou el primer monestir de l'orde. Des del 1236, esdevingué monestir trinitari femení fins al 1529, any que retornaren els religiosos, que s'hi mantingueren fins a l'exclaustració del 1835. A Seròs, hi ha també l'antic palau senyorial dels Montcada, marquesos d'Aitona, que foren senyors jurisdiccionals del lloc. Fraga S'hi accedeix des de Seròs prenent la carretera C-45 cap al N. Nucli històric. Durant l'època musulmana, fou una important població dins del valiat de Lleida. Conquerida l'any 1149 per Ramon Berenguer IV, esdevingué senyoria en part dels Montcada i en part dels templers (baronia de Fraga). Tot i la divisió de Jaume I, la vila es mantingué dins del Principat probablement fins a la fi del s. XV. La seva població fou mixta, moriscs i cristians vells, fins a l'expulsió dels moriscs el 1610, moment en què la vila entrà en decadència. El nucli antic s'estén a la riba esquerra del Cinca, i fins a la fi del s. XV havia existit un call jueu. Entre els edificis més notables, destaca l'església de Sant Pere, bastida damunt d'una mesquita, que conserva una part de l'edifici romànic (s. XII) i el seu característic campanar d'estil mudèjar. Cal esmentar també el palau del Governador i les cases Junqueres, Monfort i Forada. Mequinensa S'hi accedeix per la N-211 en direcció S. Castell. Fou bastit a l'època medieval a dalt de la serreta del Castell (245 m d'altitud), un magnífic observatori de control de la confluència del Segre amb l'Ebre, emmarcat dins l'estil gòtic. Aquesta edificació respon essencialment a les necessitats de fortificació i fou reforçada als s. XVIII i XIX amb obres defensives. Ha estat restaurada recentment. Ascó Per accedir-hi, es reprèn la carretera de Seròs (la C-45) cap a migdia i es continua, des de Maials, per la C-12 en el mateix sentit de la marxa. Nucli històric. Probablement, aquesta vila fou en època islàmica un castell que guardava un pas de l'Ebre. L'any 1151, el lloc quedà en poder dels cristians i el castell va pertànyer a l'orde del Temple. La població musulmana restà fins al 1610, quan fou decretada la seva expulsió. De les onze famílies que restaven, set foren autoritzades a quedar-s'hi. El nombre d'antropònims d'origen àrab encara avui és apreciable. Miravet Per accedir-hi, es continua a migdia per la C-12 i, a Móra d'Ebre, s'agafa la T-324 també cap al S. Castell. Aquesta fortalesa fou bastida entre els s. X-XI per tal d'assegurar el control sobre un tram del riu Ebre. Va esdevenir un dels reductes més forts del sector meridional de la Catalunya nova. L'any 1153, fou conquerida pel comte Ramon Berenguer IV, que l'atorgà a l'orde del Temple, que la bastí de nou i en féu un poderós centre templer. El castell s'estructura a partir d'un gran cos situat a l'extrem occidental de factura majoritàriament andalusina. Destaquen les tres torres i una cisterna d'origen andalusí. Els cossos situats al N i a l'E corresponen a la reforma templera del s. XII. Xerta S'hi accedeix reprenent la C-12 en direcció S. Assut de Xerta. La vila, esmentada ja l'any 1149, formà part del terme de Tortosa, però hi hagué sovint discussions entre els xertolins i les autoritats tortosines a causa dels impostos. Finalment, aconseguí el títol de vila i la separació de Tortosa l'any 1628. A uns 3 km de la vila, riu amunt, hi ha l'assut de Xerta, d'uns 310 m de llargada, que dóna origen al canal de la dreta de l'Ebre i al canal de l'esquerra de l'Ebre. Fou iniciat ja en època islàmica i condicionat a mitjan s. XIX per als canals de regadiu. Fou inaugurat el 1857. Tortosa S'hi accedeix per la mateixa C-12 seguint el curs descendent del riu Ebre. La Suda. Tortosa fou conquerida pels àrabs entre els anys 713-718 i esdevingué, al final del s. X, la capital taifa de Tortosa. Aquest període autonòmic coincidí amb la revitalització econòmica i cultural de la ciutat. L'acròpolis fou transformada en fortalesa àrab: la Suda. Coneguda també com a castell de Sant Joan, aquesta fortalesa, bastida als s. IX-XII per protegir la ciutat i el seu port fluvial, presideix la ciutat. En època taifa, possiblement acollí un palau semblant als de Balaguer o Lleida. La ciutat capitulà l'any 1148 i el domini senyorial fou repartit: s'atorgà a l'orde del Temple i a Guillem Ramon de Montcada la tinença de la Suda. Ha sofert importants modificacions en el decurs dels anys. Al 1972, es convertí en Parador Nacional de Turisme i la intervenció afectà de forma decisiva les estructures andalusines. La façana occidental conserva set torres que, malgrat que han estat refetes, encara guarden les distàncies i l'alternança del món andalusí. Al SO, es conserven les restes de la maqbara, necròpolis formada per diferents tipus d'enterraments. Tresor de la catedral. La catedral és d'estil gòtic i es començà a construir l'any 1347. La façana es finalitzaria entre els anys 1728 i 1757. Del gran patrimoni i tresor de la catedral, es conserven el tapís medieval de La Santa Cena, atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i ivori, l'argenteria de l'altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. Arxiu i Biblioteca Capitular. Situats dins del mateix recinte de la seu, actualment en restauració, guarden notables còdexs medievals. Fi de l'itinerari. Comarques:Baix Ebre | Noguera | Ribera d'Ebre | Segrià Distància:216.0 km Senyalització:Sí Durada:48 h Temes:Cultura Tipologies:Patrimoni cultural     Criteris d´us de aquestes rutes   Veure restaurants aqui Veure hotels aqui   Font: Generalitat de Catalunya. Dirección General de Turismo / Dada d'actualització : 24/03/2006

SOL·LICITAR MÉS INFORMACIÓ PER CORREU ELECTRÒNIC

On menjar el millor arròs de Salou 2024