Amb anterioritat al segle XIX, la casa fou en realitat una munió de diversos corrals  i solars fora del límit del casc antic. La necessitat de la vila d’expandir-se més enllà d’aquests, i per tant de creuar els portals existents antigament (emprats  per tancar la població i que varen mantenir-se en peu fins a la Segona República), configurà nous eixamples urbans, entre els quals l’actual carrer Caseres, sorgit al començament del segle XIX. 

El que avui correspon a Cal Tomàs foren inicialment dues cases, una de les quals i guiant-nos per la datació de la portalada que avui en dia es conserva s’erigí el 1853,  de l’altra estimem que fou construïda en període similar i anterior al 1860, i de la qual coneixem també que durant molt de temps fou una carnisseria. D’aquest període pot destacar-se l’antic “fumeral” (xemeneia) que pot observar-se encara avui, al pujar per les escales.

Però fou a partir de la Guerra Civil, quan la sort de les dues cases es decidí: el dia 2 de setembre de 1938, en un dels foscos episodis de la guerra, un projectil provinent d’una avioneta que cercava un polvorí situat diversos carrers més amunt, impactà en una de les cases, destruint-la parcialment. Fou d’aquesta manera, i durant la postguerra, que ambdues cases es reformaren i es convertiren en una de sola, esdevenint el que va conèixer-se durant molt de temps com a Ca Benito.

El dia 8 d’agost del 2002, en Tomàs comprà la casa amb la idea de fer-hi un allotjament rural al que anomenaria Cal Tomàs.

Aleshores a la casa hi havia molta feina per fer i com les reformes no són mai feina fàcil, va tenir que exprimir-se el cap. Per intentar trobar la perfecció a aquella obra quasi faraònica, va restaurar la casa amb elements típics de l’arquitectura tradicional de la zona, tot afegint-hi d’altres amb un toc exòtic (la fusteria de la casa és de fusta de "melis" (tea) provinent de les bigues del teulat de l’Església de Gandesa datada de començaments del segle XVIII, això pressuposa la existència a la casa de fusta mil·lenària per les dimensions de les “jàcenes” emprades, ja que aquestes en el moment de talar-se havien de tenir un mínim d’entre 600 i 700 anys).

Finalment, tots els esforços van donar el seu fruit,  i la casa va obrir les seves portes a les darreries de l’any 2004